El Boomeran(g)

Comentarios (21)

• como se llama el poema donde escribe "viva el perder"?
  por favor contestar a rofa_88@hotmail.com
  gracias

  Comentado por: Rodolfo el 08/12/2008 a las 23:12

• Mi primer contacto con Felix de Azua fue un pequeño libro editado por Compactos Anagrama de 4,30 euros al cambio actual. Las historias de un idiota fué todo un hallazgo aunque hubo cosas que no entendí ni falta que hacía.
  Felix es mucho Felix .¿o era?
  

  Comentado por: Tony di Lara el 06/11/2006 a las 10:12

• Hermosa clasificación de ángeles, me recordó un poco al zoológico de Borges, vale, salud¡¡¡
  

  Comentado por: Agua el 08/10/2006 a las 06:34

• Pobre Oriol. El taxidermista.
  
  Ya no le hace caso nadie. Ni siquiera sus ex-compañeros de Terra Lliure.
  
  La indiferencia es el peor de los desprecios.
  

  Comentado por: Joan el 07/10/2006 a las 03:27

• No he comprendido bien todos esos textos tan largos. Yo compro el Pais para leer a dos o tres personas, entre ellas Felix de Azúa. Nacionalistas puede que seamos todos, pero algunos tenemos más autocontrol que otros y nos lo aguantamos. Este nacionalismo posmoderno creo que está muy mal criado y que lo que pasa es que sus papás, la dictadura española, no les han enseñado modales.
  

  Comentado por: Mariana Pineda el 05/8/2006 a las 23:28

• Cuando alguien se anima a leer la biografía de otra persona es -normalmente, reconozcámoslo- con la intención de cotillear en la exigua intimidad ajena apenas descubierta por ciertos datos que, en seco y sin mucha chicha, suelen aparecer en este tipo de escritos. Pero una biografía meramente intelectual, ¿a quién le importa, si no a burócratas y gentes ocupadas en quehaceres nada banales y hasta con utilidad social? Un alma debidamente ociosa espera más.
  

  Comentado por: remedios regadera el 27/7/2006 a las 19:01

• ELS SALVADORS DE CATALUNYA.
  
  Un dels aspectes que vaig deixar-me al tinter quan vaig escriure el mític i calumniós article sobre els Falangistes taxidermistes es que per muntar qualsevol salvació patriòtica davant la conspiració judeo-masònica-separatista es requereixen dos partenaires: La defensa de l’Espanya eterna no fou tan sols cosa de sofistes falsamente liberals, els avis intel.lectuals d’Espada, Boadella i De Azúa.. Hi ha uns altres pressumptes liberals que cobreixen una altra quota de mercat com el meu admirat Sostres: S’anomena el separatisme racista català, un vell conegut de la història que sempre rebia la protecció de la Lliga Regionalista i dels confrares d’UDC i que tenia tota mena de derives sectàries i que consistia en carregar contra el traidor Macià tot descobrint, by the way, que Cambó, l’home providencial, ens hauria salvat de la necessitat que Franco ens arreglés la casa de tanta xusma esquerranista.
  Que calia matar catalans no adictes, prohoms republicans i fins presidents del govern, aquell Companys tan bipolar i segurament tan alcohòlic com aquest Maragall, fou cosa aceptada –què hi farem- tants pels servidors intel.lectuals de la Lliga, la política i la monserratina, com per l’esquadra falangista i carlita. Ergo: Pels sequacos de Prenafeta i pels sequacos de Vidal Quadras, curiosament tots sorgits de les mateixes fòbies. En fi: l’enemic no deixa de ser el mateix i finalment tots suspiren per l’enyorada, culta, deliciosa burguesía catalana de l’Hispania que Sostres i Espada consideren el summun de la bona vida que la canallesca republicano-maragallista vol robar-nos a tot preu.
  Les décadas previes a l’Alzamiento, el separatismo racista català ens delectava amb l’escàndol de murcians, lerrouxistes i funcionaris opresors que ens robaven i ens amenacaven i no ens deixaven treballar. Com tota bona calúmnia, es basa en mitjes veritats perquè, certament, l’exèrcit eren una colla d’asassins xulescos, la burocràcia una plaga de llagosta i els cacics que dominaven l’emigració i la classe obrera eren demagògs i corruptes. Fins que ERC va canviar-ho tot l’abril de 1931: Els votants de Lerroux van deixar de creure en les trampes d’un tronat i fastigós liberalisme espanyol i gran part dels obrers, catalans i foranis, van descobrir que hi havia una esquerra nacionalista que de veritat representava el poble i no els interessos d’una minoria, tots ben retratats: els senyors de la lliga, els sicaris de Montserrat i els profiteurs de les grans causes humanitaries.
  Fou la cosa de tal conseqüències que la història ens recorda que Lerroux i Cambó van acabar on devien: al costat de Franco, el seu salvador. I els racistes de la Falange i els de la Lliga van arribar fins al final: delatant, exiliant i robant les posicions guanyades per la inteligentiza republicana i catalanista. El 18 de juliol de 1936, l’esca del debat actual, molts van creure que havia arribat l’hora de matar capellans, falangistes, miltars i fins i tot taxidermistes perquè tot va quedar definitvament clar: havien recolzat, encobert i propagat una rebelió contra la legalita on –meravella de meravella- teníem tant a Martí de Riquer, exestat català, com Manuel Brunet, exlligaire, com José María Fontana, sempre falangista i pare de tot bon taxidermista.
  Resumint: En un principi Sostres, el nen rebec de Convergencia fou per mi tota una alegria. Un costumista perspicaz que es mofava de tots els lloc comuns de la correcció políitca i fins i tot del catalanisme mitjanet. Perfecte. Ara resulta que els fantasmes del malvat Companys desperten dins el seu caparró en forma de deliri antimaragallià i ens trobem de pet enmig d’una fabulosa clarificació històrica. Sostres i Espada procuren evitar l’inevitable.que els catalans es deixis de discussions folklòriques i descobreixin que els cacics de CIU; els del PPC i els del PSC, i la plèiade d’intel.lectuals que els acompanyen es dediquen a defensar un status quo tots hem heretat de la pau dels cementiris. S’imaginen que maragallians fastiguejats, convergents intel.ligents i la gent d’ERC s’unissin en un moviment polític que descobrís totes les trampes del regionalisme monserratí i del neofranquisme contitucionalista? Creguin-me senyors: Veuríem a Sostres i a Espada, i ves a saber si Cardús també, portant el blau uniforme de l’Espanya nacional, units en la comuna tasca de salvar la pàtria de la conjura que ara s’anomena islamista-populista i on ja no es tracta de defensar el nazisme sino la democracia contra tots els barbars que encara creuen en la llibertat dels pobles i del ciutadans. No importa fer-hi gaires voltes: catalans i asturians, extremenys i andalusos vam rebre el mateix tractament expeditiu i van acabar en fosses comunes, batallons d’execució i i exilis mexicans, o en el silenci dels esclaus, però la saviesa de la història, tan diabòlica ella, ens retorna al born per descobrir la sopa d’all. Maragall és un borratxo i un boig ,ERC són uns corruptes i la Catalunya sana li deu la vida al Caudillo. Gràcies. Tot queda aclarit. Des de terres azteques, les coses es tornen rarament agradable perquè aquí a gent com vosaltres ja us hem vist el culet. I els vostres sofisames fan riure però estan ben escrits, certament. Es d’agrair que ara els falsaris sàpiguen de lletra. El país hi surt guanyant amb reaccionaris intel.ligents. Com els deia en el famós article: divertim-nos fins a morir...però xerrem tots, en peu d’igualtat, que d’això es tracta la famosa democràcia
  
  
  Oriol Malló.
  
  17 de juliol del 2006. Guadalajara, Mèxic.
  
  

  Comentado por: oriol mallo el 20/7/2006 a las 18:28

• Moisés, este verano ponte crema y ten cuidado con el mosquito tigre
  

  Comentado por: carlos el 22/6/2006 a las 01:43

• Ser un nacionalista catalán últimamente se basa en tirar piedras, monedas, huevos a cualquier persona que no piense como él, robar todo lo que se pueda de las arcas públicas y vivir en la abundancia con el 3% o el 20% según proceda ya que callas las bocas del pueblo con miserables subvenciones...Sin acritud...
  

  Comentado por: Trinlosar el 14/6/2006 a las 18:26

• Moisés, tot i el teu nom, la Veritat no la porta ningú a un parell de rajoles si abans no s'ha mirat al mirall. Jo porto dotze anys a "Madrit" i sempre, tothom, m'ha dit pel meu nom, sense afegits, i amb respecte. Les excepcions han sigut les mateixes que a tot arreu, perque capgrossos n'hi ha a cada casa. Em pregunto si a la meva terra, i amb el meu nom, hom no pensaría que estic traïnt "quelcom", pel fet d'escriure en castellà.
  
  La vocació d'un autor hauria de ser doble: singularitat de la mirada i, al mateix temps, universalitat. Gaudir de la diversitat, aixecar el cul de la cadira, canviar de finestra.
  
  ..........................
  
  
  Moisés, a pesar de tu nombre, nadie lleva la Verdad en un par de baldosas si antes no se ha mirado al espejo. Yo llevo doce años en "Madriz" y siempre, todo el mundo, me ha llamado por mi nombre, sin añadidos, y con respeto. Las excepciones han sido las mismas que en todas partes, porque cabezones hay en cada casa. Me pregunto si en mi tierra, y con mi nombre, uno no pensaría que estoy traicionando "algo", por el hecho de escribir en castellano.
  
  La vocación de un autor debería ser doble: singularidad de la mirada y, al mismo tiempo, universalidad. Disfrutar de la diversidad, levantar el culo de la silla, cambiar de ventana.
  

  Comentado por: Sergi Bellver el 09/6/2006 a las 15:15

• Comentario a "Perdona que insista". 16-05-06
  Mi más cordial enhorabuena por un posting devastador tanto por lo que dice cómo por cómo lo dice. Con la contundencia y la simpleza de un niño, osea, verdad encarnada. Y tras esa debacle va a venir la del País Vasco. Estamos antes de la caída. ¿Qué vendrá despues?
  

  Comentado por: ulibarri el 16/5/2006 a las 19:56

• Moisès:
  
  O sea, que el nacionalismo guay, el fetén, es el que no es "del Estado" o "estatal". Si Cataluña se independiza, se convertirá en un Estado. Y tú (o quien sea) pasará a ser nacionalista del malo, ¿no? Entonces: ¿para qué la autodeterminación?
  

  Comentado por: peibol el 28/4/2006 a las 20:48

• moisés y patricio
  
  el comentario de patricio, respecto al de moisés, respondido en catalán, quizá sea sólo cuestión de "respeto".el comentario de moisés, escrito en decididamente en catalán, ocupando unas 200 veces más, respecto al de patricio (y al de casi todos los que escribimos aquí), deja entrever sus preocupaciones...nada más que decir...
  (textos de Azúa relacionados: "En la punta de la lengua" y "No me lo puedo creer"...por ejemplo y entre otros...)
  

  Comentado por: jss el 07/3/2006 a las 01:03

• moisès! em temo que has caigut de ple a la trampa
  

  Comentado por: patricio el 22/2/2006 a las 19:02

• Pero tu azua, ¿Me has estudiado latin?
  

  Comentado por: El fantasma del Blog el 05/2/2006 a las 20:02

• Per en Félix d'Azúa, que dedueixo per alguns articles que ha fet que és molt nacionalista espanyol sense saber-ho. Per això li adjunto un text que li ho explico:
  
  QUÈ ES SER NACIONALISTA?
  
  Tenir un sentiment identitari? Això no seria nacionalisme, ja que amb això qualificariem a quasi tothom, a tot el món, de nacionalista. Pràcticament tothom te un sentiment identitari.
  
  Fer exaltació de la teva pàtria? Això pot ser nacionalisme
  
  Voler traspassar les fronteres i extendre la teva idetitat i la teva llengua a altres llocs? Això és evidentment nacionalisme. Nacionalisme del dur i violent.
  
  Per tant, si observem bé les actituds, els catalans, ni fem exaltació de la nostra pàtria ni tenim somnis d'envair altres terres i imposar-los la nostra llengua i cultura.
  Només volem conservar la nostra llengua, cultura i no volem que ens robin els diners. És curiòs com qualsevol habitant de qualsevol Estat del món no voldría que li robessin la seva llengua i en canvi ningú els titllaria de nacionalistes. És curiós com a molts que només tenen aquesta preocupació els hi encolomen el qualificatiu i fins i tot ells mateixos es creuen que ho són.
  A vegades això ve augmentat quan apareix un partit que de manera oportunista s'autoanomena nacionalista (per exemple CiU), per captar els vots de molts que simplement se senten més catalans que espanyols (però molt menys nacionalista català que l'espanyol mitjà ho és en espanyol).
  
  EXEMPLES COMPARATIUS
  
  -El 2005, El President Maragall, acompanyat del líder polític amb més fama de nacionalista català de tot l'arc parlamentari, en Carod-Rovira, va assistir a un acte oficial a Israel. Es va produir un incident. Involuntàriament o no, no hi havia la senyera (Tampoc l'espanyola). En Carod-Rovira, per mostrar la disconformitat, es va retirar uns passos enrera, mentre en Maragall seguia al lloc.
  Al dia següent saltava l'escàndol. Tots els mitjans informatius ho posaven. No només els més espanyolistes sinó també els catalans. Molts catalans criticaven l'actitud.
  A dia següent, el govern espanyol, compost pels menys nacionalistes espanyols dels dos grans partits, el PSOE, a través del ministeri d'exteriors, ho va convertir en un conflicte d'Estats. Va cridar a consultes l'ambaixador a Israel demanant perquè no hi havia la bandera espanyola i va obrir un expedient als responsables.
  Això no va merèixer cap critica ni pels mitjans espanyolistes ni pels catalanistes. Es considera tota manifestació d'exaltació de la pàtria per part de l'Estat, una cosa normal.
  Cal fixar-se'hi bé perquè la diferència és extrema: El més nacionalista dels catalans fa una acció molt més moderada que el menys nacionalista dels espanyols, en canvi només es critica als catalans.
  Un altre detall és que allà només hi havia representants catalans, anaven en nom de la Generalitat. En canvi, el govern espanyol, els hi exigeix que posin la bandera espanyola. La imposició i la violència quasi sempre venen de qui te el poder mediàtic i físic: l'Estat.
  
  -La imposició de les teves conviccions identitàries als demés, és un dels signes nacionalistes. A Catalunya no s'obliga als ajuntaments a lluïr la senyera. No hi ha cap llei que ho obligui. En canvi sí que hi ha lleis que obliguen a posar la bandera espanyola.
  Malgrat això, molts ajuntaments no posen l'espanyola, no la senten seva. I els 11 de setembre, el 90% dels ajuntaments catalans només hi deixen la senyera.
  Això ha fet que molts municipis siguin denunciats per aquest fet.
  Seria inimaginable i un escàndol a tot l'Estat, que la senyera fos obligatòria i se sancionessin ajuntaments que no la possessin.
  Ens hem acostumat a que les imposicions estatals són normals, en canvi allò que ens és propi als catalans, qualsevol imposició seria vist com a un nacionalisme extrem.
  
  -Un català que no vulgui, a Catalunya, parlar castellà, és nacionalista?. Evidentment, no. Resistir-se a usar una llengua que t'imposen per substituir la teva pròpia llengua no és nacionalisme.
  Un castellanoparlant que sap català (qualsevol que hagi nascut a Catalunya després de 1975 ha fet immersió en català) però que no el vol parlar a Catalunya és nacionalista? Evidentment. Intenta colaborar amb la imposició del seu idioma.
  Si observem els comportaments d'uns i altres veiem que son pocs els catalans que parlen en català quan l'interlocutor parla en castellà, malgrat saber el català. Tot i que mantenir-se en català no seria un acte de nacionalisme, son pocs els que arriben fins aquí. En canvi, és d'alló més natural que el castellanoparlant no canviï mai la seva llengua. És evident qui és més nacionalista.
  
  -Votaria Espanya una constitució europea que digués que el castellà no serà d'ús oficial? Teòricament, no ho sabem, però és evident que ni el PP ni el PSOE, ni l'absoluta majoria dels espanyols ho tolerarien. En canvi aquesta constitució va significar un cop dur a les aspiracions de presència del català a Europa. Malgrat tot, només ERC i IC s'hi van manifestar en contra. Tant PP com PSC com CiU van demanar el vot favorable.
  És evident qui és més nacionalista desacomplexat.
  
  -El nombre de medalles aconseguides per Espanya als últims jocs olímpics, va ser, proporcionalment al nombre d'habitants, força discret, però la meitat van ser de catalans, el què, per nombre d'habitants seria un dels primers països del món(entre el segon i el quart). Malgrat això, els propis diaris catalans no en van parlar i en canvi van fer esment amb trionfalismes, dels « èxits espanyols », demostrant així que són immensament més nacionalistes espanyols que catalans.
  
  -A Madrid els nens catalans que van a les seves escoles, han de posar-se el nom en castellà (Jorge, juan...), sinó tenen problemes. A Catalunya qualsevol pot posar-se el nom en l'idioma que vulgui.
  
  -Les versions en castellà de les obres d'escriptors que escriuen en català a Espanya no els llegeix quasi ningú. En canvi els escriptors espanyols són llegits a Catalunya.
  
  PERQUÈ SOM MENYS NACIONALISTES QUE ELS ESPANYOLS?
  
  No cal saber el perquè. Només constatar que ho som menys i ja jn'hi ha prou. Però tot i així sempre és bo intentar trobar una explicació.
  Genèticament te la mateixa tendència a la identificació amb el territori un català com un italià o un espanyol. En el cas espanyol, per exemple, un pot desenvolupar sense cap frè el nacionalisme ja que ningú el renya per aquesa raó. Llavors, els mitjans de comunicació, les seleccions esportives, la loteria nacional, els polítics, etc, poden incentivar aquest nacionalisme fins a punts de fanatisme.
  En el cas de Catalunya, això no pot passar ja que des de l'Estat se'ns renya constantment al més mínim signe nacionalista català. Això, a la majoria de la població li produeix un sentit de culpabilitat que el fa « desnacionalitzar-se » i fins i tot fer-se nacionalista espanyol.
  Cal tenir en compte que el 75% de la TV que es veu a Catalunya prové directament de l'Estat. Els diaris son majoritàriament catalans però amb una forta tendència espanyolsita.
  
  NACIONALISME D'ESTAT
  
  Els ciutadants d'arreu d'Europa, creuen que el nacionalisme porta moltes guerres. Pot ser, però ells creuen que és el nacionalisme que reivindica una identitat robada com la nostra. En canvi, res més lluny de la realitat. El nacionalisme que provoca guerres és el nacionalisme del poder, el que vol imposar la seva identitat als demés, el que es vol expansionar. És l'antítesi del qui només vol que no li robin la identitat. És en Hitler, és Sèrbia, és Marroc amb el Sahara, és Israel amb Palestina, etc.
  
  NACIONALISME TOTALITARI
  
  S'associa moltes vegades el nacionalisme amb la dreta i l'extrema dreta. Amb la dictadura. Normalment això és cert només amb el nacionalisme d'Estat que és en la majoria dels casos profundament antidemocràtic.
  El nacionalisme d'Estat, a més d'imposar lleis no consensuades per les comunitats minoritàries afectades, nega que aquestes comunitats puguin decidir sobre el seu futur. O sigui, tinguin el dret a l'autodeterminació.
  En canvi, pràcticament sempre, des de la comunitat que reclama els drets, no accepta una independència sense consulta. Encara que preveguin una derrota en aquesta consulta.
  És evident que el nacionalistme perillòs és el no democràtic.
  
  DELIRIUM TREMENS
  
  Degut a molts factors, com pot ser els mitjans que es llegeixen, els amics que t'envolten, etc. Hi ha gent dins d'una comunitat amb cultura i, potser, llengua pròpia, però sense Estat, que sense saber-ho és nacionalista però de l'Estat, i en canvi es creu que no ho és. Encanvi es creu que els demés, de la comunitat en que ell està, són molt nacionalistes sense donar les mostres de nacionalisme que te ell.
  És molt freqüent, extremadament freqüent que una persona acusi els demés del què en realitat és ell. Podem donar l'exemple de l'Aznar o d'en Fraga que constantment estan acusant de feixistes a qui no els hi agrada, sent ells literalment feixistes (els dos provenen del règim de Franco, del qual mai han renegat, que era el feixisme a l'espanyola).
  

  Comentado por: Moisès el 31/1/2006 a las 23:01

• ¡La biografía de Azúa es lo de menos!
  Pura anécdota, diría yo.
  

  Comentado por: akbar el 23/12/2005 a las 12:12

• Y el Círculo de la Tiza de Palencia!
  

  Comentado por: Cristina el 15/12/2005 a las 22:12

• Aclaración al comentario nº 10 de Diciembre 12, 2005
  
  Félix de Azúa. Biografía. Versión B.
  
  En el perfil profesional de Félix de Azúa pueden distinguirse dos dimensiones principales: la literaria y la teórica.
  En el aspecto literario, Azúa se confiesa discípulo directo de Rafael Sánchez Ferlosio y de Juan Benet. Su mayor éxito como novelista fue un libro nada ferlosiano y menos benetiano: Historia de un idiota contada por él mismo. Un libro sarcástico, paródico, retorcido, divertido, y malintencionado. Azúa en estado puro. En otras ocasiones fue mucho más fiel al estilo de sus dos maestros: el editor aún no lo sigue lamentando.
  Su obra poética se extiende desde los temas militantes (“Haz como el compañero Matías de Laserna / tu hermano leridano / tipógrafo que fue de “La Moderna”, / y al morir fusilado / contra la tapia de cualquier cementerio / en una playa o entre la maleza, / grita al caer: / ¡Abajo los tres reinos de la naturaleza! / ¡Viva el perder!”) hasta el intimismo sentimental (“Hola mi amor. Hago prueba. Intento / escribir sobre ti sin que lo impida tu recuerdo. / Tengo la casa sola, inútil, infeliz… / ¡yo que quise apropiarme del mundo!”). Su poesía publicada concluye en 1983. No consta si se extinguió o pasó a la clandestinidad.
  En el aspecto teórico, Azúa forma parte de un grupo intelectual bien definido y cohesionado por múltiples lazos (no todos etílicos). Alguna vez se ha propuesto para ellos la denominación de “Generación del 68”, aplicándoles así el esquema mental que más han detestado y combatido. Sería quizá más exacto llamarles la “Conspiración de Zorroaga”. Los rasgos que definen al grupo son los siguientes: ámbito interdisciplinar (de la ética a la filosofía de la tecnociencia, de la estética a la ontología del calculo diferencial, de la predicación libertaria a la agrafia); gestación en los años finales del franquismo y desarrollado en los de la Transición; actitud de distanciamiento, cuando no de rechazo (en parte matizado más tarde) de la cultura española tradicional; apertura resuelta hacia varias corrientes de la cultura europea del momento (libertarias, nietzscheanas, lúdicas, hedonistas, estructuralistas, posteestructuralistas, nihilistas, lingüísticas, psicoanalíticas…). Además de la (abundantísima) bibliografía de cada uno de los miembros de la Conspiración, son ya bastantes las obras que los documentan de forma colectiva. Una relación no exhaustiva (ni excluyente de infiltrados) incluiría: A favor de Nietzsche (Trías, Savater, etc., 1972), Conversaciones con la joven filosofía española (García Sánchez, 1980), Porque nunca se sabe (González Sainz y Llorens, 1985), En el nombre del hijo (María Charles, 1990), La generación de la democracia (Ruiz de Samaniego y Ramos, 2002). No están todos los que son…
  Aunque la hipótesis resulte espeluznante, es más que probable que muy pronto alguien haga un tesis sobre estas cosas.
  

  Comentado por: José Lázaro el 14/12/2005 a las 21:12

• José Felipe, me gusta el símil de la navaja. Eso sí, yo pienso que la navaja con que corta Félix todos estos pasteles políticos y literarios que izquierdistas, editores, niños de derechas y escritores con ansias de objetos publicitarios nos cocinan continuamente, es una navaja al más puro estilo de aquella de Guillermo, que ayuda a simplificarlo todo... Porque, y aprovechando que vivimos en la era de la tecnología más sorprendente, capaz de unir en un sólo producto satisfacciones de necesidades totalmente ajenas (véase la nevera con televisión: cómo vaciar la mente al tiempo que llenas el estómago)... decía que la de Félix es una navaja con linterna incorporada... de explorador, en tout cas: primero ilumina el lugar en que está el tumor y luego, zas... tajo ockammiano (o cómo leches se diga) y pum... retour a una realidad más practicable. (Y gracias a Félix, más agradable)
  
  Si hasta consiguió convertir los pollos españoles en blanquitos europeos y no en aquel insulto de grasa amarilla que amargaba nuestras cocinas!
  

  Comentado por: Cristina el 09/12/2005 a las 09:12

• La mejor canción española hasta el día de hoy es:"LA CHICA DE AYER" de Nacha Pop,la cual estaba escuchando mientras estaba leyendo los escritos de Félix de Azua,quién siempre me ha parecido,en general,alguien que corta mas que una navaja de afeitar bien afilada.
  

  Comentado por: JOSE FELIPE el 07/12/2005 a las 20:12

Deja un comentario

Tu nombre:


Tu correo electrónico:


Escribe los caracteres de la imagen (para evitar SPAM):



Comentario: